29/04/2026
Disset dies de postpart.
Disset dies que som cinc.
Disset dies de remoguda,
de sang, de llet.
Disset dies que semblen molts més.
Disset dies i encara no havia escrit.
I, segurament, perquè no sé què dir.
Perquè continuo assimilant que fa disset dies paria al menjador de casa protegida, acompanyada i envoltada d’amor, calma i confiança.
Encara assimilo que soc mare, de nou.
I ara de tres.
Continuo assimilant aquest enamorament tan gran, aquest amor tan fort que sento per una nena que acabo de conèixer.
Assimilo que tinc tres tresors, que em falten mans, i ulls. Que els ritmes són diferents.
El d’elles, el meu.
El de tots.
Assimilo que vaig parir fa disset dies i el món continua rodant. I assimilo que, lluny del primer postpart, ara jo no puc quedar-me en una bombolla a totes hores.
I que, enmig de tot aquest viatge, encara no he pogut col·locar-ho tot.
La roba no em va, els pits tornen a ser enormes, el cul i les galtes m’han crescut. Tinc gana a totes hores. Rajo llet, perdo sang.
La Berta i la Joana canten quan la Carlota plora. I ella les escolta, i para.
Aquest cop, tot i faltar-me mans per tot el que necessito fer o sostenir, tinc moltes més mans a casa que em faciliten la feina.
Mans per agafar la Carlota quan f**g p**i o mans per portar-me allò que necessitem quan estem al sofà fent teta.
De cop i volta enyoro les meves filles grans.
Que les veig, i sento, gegants.
I a estones em sobra el soroll que fan i necessito dormir. I em sento culpable. I a estones necessito que s’adormin abraçades a mi. Són tres, i només tinc dos braços, però juro que sento que puc abraçar-les perfectament a les tres.
I a estones ploro.
Però aquesta mà al meu pit, la seva cara plena de llet i l’olor de nadó em tornen a lloc.
I a estones penso que que fàcil. Que hem avançat molt el nivell i que quin domini del caos i la vida familiar.
I a altres penso que som uns inconscients. Que com ho farem! Que quina liada.
I és que disset dies són pocs,
però també tota una vida.
I quin viatge,
altra vegada.
